Castelló d'Empúries
La vila de Castelló d'Empúries existia ja el 879.
Quan el 1007 s'esmenta per primera vegada l'església de Santa Maria
de Castelló, el lloc pertanyia al comtat de Peralada.
El trasllat de la capitalitat des de l'antiga ciutat d'Empúries,
difícil de defensar de les ràtzies de la pirateria, a Castelló,
vila situada a una certa distància de la mar, en un lloc aturonat,
de fàcil defensa, sembla que fou vers el 1078, després de
la mort del comte Ponç I. A mitjan segle XIV sembla que hi havia
uns 2 000 h, i l'expansió urbana, ja descrita, fou considerable.
Un fet important a la fi del segle fou la matança de jueus del
1391, general a moltes poblacions catalanes. Els aiguats del 1421, quan
la vila ja havia deixat de ser capital d'un territori autònom,
n'agreujaren la decadència.
Els estanys havien estat en època medieval una de les riqueses
del comtat emporità per l'abundosa pesca i caça i per la
sal produïda vora la mar. Els vaixells podien entrar pel grau de
la Muga i arribaven fins a Castelló, que fou a la baixa edat mitjana
una de les poblacions més importants del NE del país, la
més gran després de Perpinyà i Girona. Era també
un nucli important de menestrals i de comerciants.
La definitiva davallada de la menestralia i el comerç castellonins
es produí en el període de guerres entre la dels Segadors
i la de Successió. El 1655 fou especialment greu el setge dels
francesos, que prengueren la vila després de 20 dies de resistència,
arrasaren les muralles i els barris i convents extramurs, i arribaren
a intentar volar l'església de Santa Maria. Ja en ple segle XIX,
fou escenari de la tercera guerra carlina.
Llocs d'interès
L'església de Santa Maria (gòtica) existeix des del
1007. Fou renovada i consagrada de nou el 1064 i reconstruïda al
segle XIV. Ha estat anomenada "la Catedral de l'Empordà",
ja que aquesta fou la intenció dels comtes emporitans, que pretenien
de fer renéixer l'antic bisbat visigòtic d'Empúries.
Iniciada a la fi del segle XIII, la magnífica façana fou
acabada al principi del XV per Antoni Antigó, un dels mestres que
el 1416 i el 1417 participà en la reunió per decidir si
la catedral de Girona havia de tenir una o tres naus. Dels elements anteriors
al gòtic, el més important és la torre campanar de
planta quadrada, d'estructura romànica.
A l'entrada de la sagristia hi ha restes del temple romànic anterior.
L'estructura de la basílica, amb la capçalera i les tres
naus, es féu al llarg del segle XIV; les naus són cobertes
amb volta de creueria, la central més elevada.
La part més monumental és la gran portalada de marbre blanc,
obra d'Antoni Antigó, formada per sis grans arquivoltes en degradació
decorades amb motius vegetals en relleu, formant unes fornícules
on hi ha col·locades les estàtues dels dotze apòstols,
de mida natural, algunes ben conservades. El 1981 fou restaurat també
l'orgue del segle XIX. El retaule d'alabastre de l'altar major és
una notable obra gòtica (segle XV) de l'escultor Ponç Gaspar.
Altres peces interessants són els dos sepulcres del comte Malgaulí
i el seu germà Hug, la pila baptismal romànica, de pedra,
etc.
Davant l'església s'instal·là el 1963 una magnífica
creu de terme gòtico-renaixentista.
De les muralles baix-medievals, que tenien set portals, en queden
escasses restes. El sector més important és el de NW, damunt
el rec del Molí, amb el portal de la Gallarda.
Fins el 1987 la casa de la vila ocupava l'edifici, situat a la plaça
dels Homes, que en època medieval fou la Llotja de Mar,
i abans ja havia estat casa del consell.
La Casa Gran és un gran casal gòtic documentat des
del segle XV, un dels millors exemplars de gòtic civil conservats
a la vila. A la plaça de Sant Jaume hi ha un gran casal restaura
on hi hagué des d'antic la Presó.