Castell d'Empordà
Situat al comtat d'Empúries, a la frontera amb el de Girona, el comte Ponç Hug IV hi bastí (1300) una força, coneguda amb els noms de Castellempordà i Casal del Margarit, per tal de defensar les seves propietats del poder de la cúria, instal·lada a la Bisbal.
La població primitiva, formada per masies disperses, era situada en el pla de llevant del turó de Marenys, on s'aixeca el castell i el poble actual. El poble de Castell d'Empordà (75 m d'altitud i 41 h el 1981) és arrecerat al nord del castell, a l'extrem oriental del turó de Marenys, anomenat així en els documents medievals. És un petit nucli d'unes deu cases, a la vora de la capella del Remei, construïdes intramurs del recinte jussà del castell, formant un sol carrer que des de la porta de la torre mestra segueix el desnivell del turó en direcció S-N. A l'extrem de tramuntana resta l'únic vestigi conservat de la muralla, un portal adovellat, de mig punt. El carrer conserva vestigis d'empedrat antic.
Vora el vessant N del turó on s'alça el poble, hi ha un reduït grup de masos, situat a banda i banda del camí que porta de Castell d'Empordà a l'església parroquial, situada a Llaneres. El Mas Figueró és l'edifici més notable d'aquest grup: de tipus basilical, té un portal adovellat datat del 1637.
L'església parroquial de Sant Martí de Llaneres és documentada el 1101. A la seva vora només hi ha la rectoria i un mas. És un temple d'estil gòtic molt tardà —va ser començat el 1584—, orientat a tramuntana. Té una sola nau capçada per un absis semicircular a l'exterior i poligonal a l'interior. La porta és renaixentista, amb llinda i frontó, dins el qual hi ha l'emblema dels Margarit i una ferradura que al·ludeix al patró sant Martí. La nau es cobreix amb volta de creueria amb les claus de volta decorades amb relleus de sant Martí partint la capa, de la Verge, de sant Miquel trepitjant el diable i de sant Martí vestit de bisbe. A cada banda de la nau hi ha dues capelles laterals. La del NE té l'ossera gòtica dels nobles Bernat i Guerau de Vilagut, amb llurs emblemes. La nova ornamentació de la capella del seu costat, dedicada a la Verge del Roser, fou beneïda el 1746; aquesta nova ornamentació, que devia ser sufragada pels Margarit, puix que hi ha el seu escut al mur de capçalera, és formada per plafons de ceràmica policroma amb temes d'ocells exòtics, gerres amb flors i sirenes. També hi ha un escut modern del bisbe Cartanyà, imitant la decoració del segle XVIII. L'església posseeix una creu processional i un ostensori reliquiari, peces d'orfebreria gòtico-renaixentista.
El castell d'Empordà, al punt més alt del turó de Marenys, fou construït, com hem dit, a la fi del segle XIII. De la primitiva estructura conserva pocs vestigis; actualment és un gran casal dels segles XVII i XVIII. Les restes més antigues, que podrien ser atribuïdes a la primera fortificació del segle XIII, es troben a la base de la torre mestra, de planta quadrada, on hi ha un portal, adovellat. L'edifici actual és format per dos cossos disposats en forma d'angle recte. A la façana N hi ha algunes finestres gòtiques i renaixentistes, de la reconstrucció del segle XVI, mentre que a la façana oriental hi ha dos pisos de finestres rectangulars, dels segles XVII i XVIII; les altres façanes també foren reformades en aquesta època. El castell, que es trobava en gran estat d'abandonament, ha estat comprat per uns particulars i restaurat darrerament.
Al puig de les Forques, al costat de tramuntana del terme —topònim que sembla indicar que en aquest punt el comte d'Empúries bastí forques en senyal de jurisdicció criminal—, hi ha ruïnes i fonaments d'una torre de planta circular i vestigis d'una cisterna, ambdues restes de datació difícil i que no han pogut ser identificades documentalment.
Cronologia
S. XIII.- Ponç Hug IV aixeca la fortalesa i la dóna en feu
als Vilagut de Castelló d'Empúries, els descendents dels
quals el mantingueren durant el segle XIV.
1413.- Els Sanfeliu passen a ser-ne els propietaris.
1421.- Francesca de Sant Feliu es casa amb Bernat Margarit el Vell. El
domini d'aquesta branca de la poderosa família dels Margarit s'allarga
fins al s. XIX.
Segle XVI.- Es porten a terme obres de renovació. D'aquesta època
són els grans finestrals de la façana.
Segle XVII.- Es construeix la capella de la Mare de Déu del Remei,
segons consta a la inscripició de la porta: "Aedificata 1600.
Prolongata 1750", completada amb una invocació a Sta. Maria
i l'escut dels Margarit.
Segle XIX.- La propietat passa a Gaietà Cruxent que la convertí
en masoveria i hi afegí una pallissa davant mateix de l'ermita
de la Mare de Déu del Remei.
1861.- Joaquim Boy i Deulofeu adquireix la propietat.
Durant la guerra civil, i amb la retirada, el castell i l'ermita foren
ocupades i les destrosses van ser prou importants. Pels anys 60, Rafael
Boy i la seva filla Remei abandonaren la propietat.
1975.- Miquel Arpa, un empresari gironí, va adquirir de Mª
Remei Boy (besnéta de Joaquim Boy) els drets eventuals d'aprofi-tament
de la finca per tal de convertir-la en un dels casinos que en aquells
anys s'estaven creant a Catalunya.
És en aquests anys que es reconstrueix la torre d'homenatge, de
final del segle XII i se n'aixeca una de nova, però no es van concedir
els permisos d'explotació del casino i altra vegada el castell
va quedar abandonat.
Ara, Albert Dicks hi està treballant per a convertir-lo en un hotel
de luxe, on amb tota seguretat tornarem per a fer-hi una estada.
Personatges rellevants
La branca secundària dels Margarit que va viure al Castell d'Empordà
no té res a envejar als seus parents de Sant Gregori. Si de la
casa principal en va sortir un cardenal i un bandit, al Castell d'Empordà
hi nasqué un navegant, company de Colom i un bandoler.
Pere Margarit, nascut el 1455, (nét de Bernat Margarit i de Peguera
-el Vell), fou un dels primers catalans que va trepitjar terres americanes.
Als 30 anys ja estava adscrit al servei de Ferran el Catòlic i
casat amb una dama de la Reina. Ferran i Isabel el nomenaren cap militar
de la primera expedició colonitzadora del nou món.
Segons diuen les cròniques, el comportament del senyor de l'Empordà
no va ser massa honorable. Després d'hu-miliar els cacics de l'illa
va desertar vergonyo-sament.
Un altre Margarit (Fran-cesc) va ser, juntament amb Joan Sala (Serra-llonga),
un bandoler. El 1620 era el capità de 20 persones dedicades a robar
als rics per redistribuir la riquesa entre dels pagesos i el
1627 va caure en un
enfrontament armat.