Hostalric
La vila d'Hostalric s'aixeca damunt un escarpament basàltic sobre
la vall del riu; és formada per un llarg carrer paral·lel
a l'antic camí o via romana, amb una plaça a mig carrer
i escasses vies transversals. L'església parroquial és dedicada
a santa Maria. Es conserven una gran part de les muralles i les torres
que envoltaven el nucli antic de la vila, que féu construir el
vescomte Bernat IV de Cabrera al s XIV.
El castell d'Hostalric domina la població i la vall de la
Tordera. La seva situació estratègica al camí de
Barcelona a França fou motiu que el 1284 Pere II el fes reforçar
amb vista a la invasió francesa, i a la fi del s XIV Bernat IV
de Cabrera l'amplià i el fortificà encara. Durant la guerra
contra Joan II, les hosts de Barcelona prengueren el castell i la vila
(1462). Durant la guerra de la lliga d'Augsburg el castell fou ocupat
pels francesos (1694); el príncep de Darmstadt, que l'havia recuperat,
el féu desmantellar el 1697, abans d'abandonar-lo. Durant la guerra
de Successió, resistí l'estiu de 1713 gràcies als
reforços enviats per la ciutat de Barcelona, malgrat que Starhemberg
s'havia compromès a lliurar-lo. En aquests anys en fou iniciada
la reconstrucció a l'estil de Vauban, que s'allargà durant
tot el s XVIII; sembla que els plans són de Prosper Verboom.
Té grans panys de muralla, valls i nombroses torres, entre les
quals sobresurten la dels Frares, que era una petita força, i la
d'Ararà o dels Presos, que serví de penal. El castell es
mantingué fins al començament del s XX com a fortalesa militar,
amb governador i guarnició. El 1963 fou declarat monument nacional
historicoartístic, i modernament ha estat restaurat.
La història
La població té l'origen en un hostal documentat des del
segle XI al lloc dit Onota, al peu del camí de França, a
l'antiga via romana (hom trobà restes d'aquesta via en construir
la carretera de Sant Hilari), i la situació estratègica
en un lloc de pas tan important, l'únic camí ral en tota
l'edat mitjana entre Barcelona i Girona, n'ha marcat tota l'evolució.
El nom apareix documentat el 1106 ( Ostalrico). Inicialment era sota la
jurisdicció dels vescomtes de Girona, en feu dels comtes de Barcelona,
i per això passà als Cabrera, successors dels vescomtes.
Des del 1145 consta com a lloc fortificat, en un document en virtut del
qual Guerau (III) de Cabrera, darrer vescomte de Girona i primer de Cabrera,
donava un alou dins el terme del Castro Ostalricoper a la fundació
del monestir de Roca-rossa (Tordera).
Els Cabrera convertiren la vila d'Hostalric en capital administrativa
dels extensos territoris del vescomtat fins a l'extinció de les
senyories. Per això hi crearen un mercat, demanaren al rei Alfons
III (1327-36) l'autorització perquè s'hi establís
un call o petita comunitat de jueus (que no prosperà més
enllà de mitjan segle XIV) i hi establiren llur important escrivania
(fins als nostres temps el castell conservà l'arxiu dels Cabrera,
després traslladat i guardat amb el dels ducs de Medinaceli a la
Casa Pilatos de Sevilla).
La importància estratègica ja s'havia posat de manifest
en la invasió del Principat de Catalunya pel rei francès
Felip III l'Ardit, el 1285, quan el rei Pere II s'establí a Hostalric
per hostilitzar els invasors. La qüestió del millorament i
la conservació de les fortificacions fou un constant motiu de tensions
i litigis entre els Cabrera i la corona; així, Jaume II s'enfrontà
amb Ponç V d'Empúries (casat amb Marquesa Cabrera) el 1306
per haver ampliat les muralles sense autorització i posteriorment
hom concedí diversos privilegis a la vila per a la reparació
de les fortificacions i altres obres d'utilitat pública. El 1327
un privilegi, confirmat el 1465, que tingué segles de vigència,
prohibia l'establiment d'hostals des del de Guerau Tort de Vallcanera
fins a Hostalric i des d'Hostalric fins a Sant Celoni (camí ral)
i una llegua al voltant. En temps de Bernat (IV) de Cabrera, a la fi del
segle XIV, es realitzaren les obres més importants de les muralles
de la vila, que motivaren protestes dels síndics dels termes del
castell del vescomtat per l'excessiu cost.
El maig del 1462, en la guerra contra Joan II, Hostalric obrí les
portes a les forces de la Generalitat de Catalunya comandades per Pere
de Bell-lloc, que ocupà el castell i les torres, no sense una forta
resistència prèvia amb divisió d'opinions amb relació
al bàndol on lluitar. El vescomte Bernat Joan de Cabrera, addicte
a la reina, fou pres i dut a Barcelona, i el castell i la vila foren durant
tota la guerra civil fins el 1471 un bastió contra Joan II. Durant
la guerra de la Lliga d'Augsburg, a la fi del segle XVII, la vila i el
castell foren ocupats sense gaires dificultats pels francesos: el duc
de Noailles hi entrà el 1694 i el retingué dues vegades
davant els assalts de les tropes hispàniques. Els francesos abandonaren
el castell el 1695, després d'enderrocar-lo en bona part, i el
1697 el príncep de Darmstadt, al servei de la corona espanyola,
l'acabà de desmantellar, en previsió que no tornés
a caure en mans dels francesos. Durant la guerra de Successió fou
ocupat temporalment per les tropes de Felip V el 1711, i el 1713 resistí
els atacs dels borbònics gràcies a l'ajuda enviada per la
ciutat de Barcelona, malgrat que el lloctinent austriacista de Catalunya,
el mariscal Starhemberg, s'havia compromès a lliurar-lo. En aquests
anys s'inicià la reconstrucció de l'edifici, que havia de
durar tot el segle; el comte d'El Asalto el descrivia el 1788 com a recinte
irregular amb tres baluards, dos revellins, una bateria interior, un vall
i camí cobert, amb capacitat per a 1 200 homes.
Durant la guerra del Francès el castell representà un paper
de primer ordre dins l'estratègia de les forces litigants de controlar
les places fortes prop de la frontera i els llocs que dominaven les principals
vies de pas. A la fi del 1808 fou centre d'operacions del general Lazán,
sobretot després de la derrota de Llinars, quan s'ajuntà
amb les forces de Joan Clarós i del marquès de Torrente.
Abans, al juliol del 1808, quan Duhesme preparava el segon setge de Girona,
el general francès Gaullus intentà de conquerir el castell
d'Hostalric, però fou rebutjat per la guarnició i els habitants
de la vila. Des d'aleshores fou un lloc clau per a la defensa de la ciutat:
al mateix juliol enviava a Girona 1 500 homes de reforç que foren
capturats pels francesos i al setembre sortia d'Hostalric un comboi de
queviures, dels quals només una petita part entraren a Girona.
Ja a la fi del tercer setge de Girona, els francesos dirigiren part de
llurs forces a Hostalric, manades pel general Pino, i al novembre del
1809 la vila fou assetjada i conquerida, saquejada i incendiada, però
no pogueren prendre el castell. Quan Girona ja havia capitulat, al gener
del 1810, s'iniciava el bloqueig formal del castell per part dels francesos
per obtenir la rendició dels miquelets i sometents que el defensaven.
La nit del 12 de maig de 1810, després de diverses propostes de
capitulació rebutjades, la guarnició, davant la insostenible
situació, s'obria pas enmig de les tropes napoleòniques
i una bona part es pogué refugiar a Sant Feliu de Buixalleu; els
francesos prengueren possessió de la vila, on enderrocaren la capella
dels Socors, i del castell, que ja no abandonaren fins a la fi de l'ocupació
francesa (1814).