Mas Majora i "les dones d'aigua"
Mas Majora, vora la carretera de Verges, és una antiga masia
restaurada amb encert; té un gran portal adovellat, una finestra
gòtica amb decoracions florals (s. XVI-XVII) i un pou on sembla
ser que alguna vegada s'hi han vist dones d'aigua.
Les gojes o dones d'aigua són éssers femenins de gran bellesa. Viuen en rius, llacs, coves, sempre en llocs on l'aigua és abundant i se les pot veure pentinant-se o estenent roba. La seva bellesa enamora els humans i alguns s'hi han casat i fins i tot han tingut fills amb elles, però sempre amb una condició: en cap moment l'humà pot recriminar-les per la seva condició de dones d'aigua.
A Catalunya, hi ha moltes llegendes relacionades amb les dones d'aigua
al Pirineu, als voltants de l'estany de Banyoles i a l'Empordà,
entre altres llocs.
En una d'aquestes llegendes s'explica que un pagès es va enamorar
d'una dona d'aigua, s'hi va casar i van tenir una filla. Un dia, setmanes
abans de la collita, el pagès va haver de marxar de viatge. En
veure que s'acostava el temps de la sega i el marit no tornava, la dona
va decidir llogar uns quants jornalers i tirar-la endavant sense adonar-se
que a muntanya la sega es fa més tard que a la plana. Quan el marit
va tornar i va veure que s'havia perdut la collita es va enfadar amb la
seva dona i ella, tal com l'havia advertit abans del casament, va marxar
de casa.
Més endavant, el pagès va saber que cada dia la seva dona
anava a casa per cuidar de la filla i va demanar-li que quan parlés
amb la mare aprofités per lligar-li un cordill al peu, així
quan la dona volgués marxar la podria retenir amb el cordill. Però
la mare va adonar-se del que feia la nena i va marxar per sempre més,
emportant-se la seva filla.
Tota la nit he filat
vora l'estany de Banyoles,
al cantar del rossinyol,
al refilar de les goges.
Mon fil era d'or,
d'argent la filosa,
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora.
Per debanar lo meu fil
tinc belles debanadores,
les muntanyes de Begur,
les de Begur i Armen-Roda,
les serres de Puigneulós,
les del Mont i Rocacorba.
La plana de l'Empordà
mai ha dut millor corona,
corona de raigs de llum
trenats amb lliris i roses;
semblava un pagó real
obrint sa florida roda.
Fragment del "Canigó"
Jacint Verdaguer