Orís, amb una població molt disseminada, ocupa la
zona nord de la Plana de Vic. El municipi comprèn, a més
del veïnat de Can Branques, centre administratiu del municipi, el
poble de Sant Genís d'Orís, el veïnat de Saderra i
les colònies Imbern i la Mambla, aquesta última també
coneguda com el Pelut.
L'església parroquial de Sant Genís d'Orís fou construïda
entre el 1791 i el 1799. És una església de tipus barroc
neoclassicista, amb una nau, capelles laterals i cimbori. El campanar
no fou construït fins després del 1814.
El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat d'una talla
amb restes de policromia del segle XIV que representa la Mare de Déu
amb el Nen, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns
goigs. Aquesta església va substituir-ne una altra documentada
des del 943 i de la qual només en resta un petit mur ja que les
seves pedres foren aprofitades per a la construcció d'edificacions
posteriors .
A pocs metres sota l'església s'aixeca el mas de la Coma, un casal
quadrat de quatre vents, existent ja al segle XIII.
El castell d'Orís, per la seva magnífica panoràmica
que domina una bona part de la vall del Ter i els castells de Torelló,
Besora i Sarreganyada, sentinelles de l'entrada nord de la Plana de Vic
és un dels més visitats i coneguts de la comarca. També
hi han contribuït la facilitat de l'accés, un bon enllumenat
de les ruïnes i el penyal i sobretot l'obertura de la carretera i
la conversió de l'antiga rectoria en hostal.
Les primeres notícies del castell són del 914. L'edificació
és de forma quasi quadrada. Encara que en runes, s'hi poden veure
uns murs força elevats a la part N. que daten dels S. XV al XVII,
una cambra subterrània, amb volta de pedra d'època gòtica,
cap a la part E, i la planta de l'antiga capella romànica de Sant
Pere, probablement del s. XII. També conserva la cisterna i altres
restes de dependències dintre el que fou clos fortificat que en
el seu moment podia encabir 200 homes i 25 cavalls.
La manera d'ésser construït mostra almenys quatre etapes ben
diferenciades que van del segle XII a la fi del segle XVII.
El castell fou fet volar en bona part durant la primera guerra Carlina
(1833-40), i més tard fou espoliat de finestrals i altres elements
de pedra treballada.
Amb tot es té una bona documentació de com era el castell
gràcies als croquis de la planta i una descripció detallada
de cada dependència fetes per un espia francès a l'entorn
del 1670, quan les tropes de Lluís XIV planejaven l'ocupació
de la Plana de Vic i consideraven aquest castell com un bon lloc per establir-se
ja que l'edificació no és dominada per cap altra altura
veïna.
Al començament del s. XX, l'arquitecte Josep M. Pericas aixecà
una planta del que restava del castell on es constata la seva degradació
en relació a l'anterior croquis.
La història
El domini d'Orís pertanyia primitivament (s. X) als comtes d'Osona-Barcelona,
que regien el terme per mitjà de vicaris*. Des del 1014 es perfila
una línia successòria amb Elderic d'Orís (1014-37),
potser successor dels anteriors. El seu fill Amat Elderic (1037-1060)
seria el primer senescal* dels comtes de Barcelona. La família
Orís que havia tingut un ràpid ascens en la noblesa catalana,
tingué un descens tant o més ràpid, Pere Amat d'Orís
o de Manlleu, fill d'Amat Elderic, casat amb Guisla de Queralt, morí
cap al 1088 sense descendència, i la seva vídua cedí
el domini d'Orís als Queralt.
Entre els segles XI i XIII intervingueren en el domini d'Orís,
amb diferents graus de poder, els bisbes de Vic, els Montcada i els Queralt.
En el moment que desapareixen els Gurb-Queralt, reapareixen els Montcada,
que foren senyors directes del castell fins almenys el s. XIV.
Els seus successors esdevindrien senyors únics o barons d'Orís
amb Berenguer V d'Orís, a partir del 1396. D'aquesta manera els
membres de la famía Orís passaven de castlans a senyors.
Com a senyors del castell, la família Orís hagué
de lluitar contra les pretensions del vescompte de Cabrera però
el 1445, el governador de Catalunya reconegué que Martí
Joan d'Orís era senyor propi dels homes del castell i terme d'Orís.
La família seguí en possessió del castell i el 1767
passà a la família Sentmenat per casament i en el s. XVIII
s'incorporà al patrimoni de la famíla dels marquesos de
Castelldosrius. El castell i altres propietats del terme pertanyen encara
al descendent dels antics senyors del terme, el marquès de Castelldosrius,
en el qual s'ha refós l'antic llinatge dels Orís, que s'intitulaven
barons d'Orís des de la fi del segle XIV i marquesos d'Orís
des del 1711, per concessió del rei-arxiduc Carles III.
El terme del castell comprenia inicialment les parròquies actuals
de Sant Genís d'Orís i Sant Esteve de Vinyoles, però
aquesta darrera es va unir a la demarcació de Voltregà abans
del 1250, i només restà subjecta a Orís la demarcació
de Sant Genís, inferior, per tant, al municipi actual, que comprèn
també Saderra.
La documentació no reflecteix cap procés constructiu, únicament
podem constatat que durant la guerra entra la Generalitat i el rei Joan
II tingué una certa importància i que al final de les activitats
bèl·liques encara estava dempeus.
ELS ORÍS-MANLLEU
Gausfred d'Orís +995 (vicari d'Orís) / Elderic + 1040 (vicari
d'Orís) / Amat +1058 (senyor d'Orís, Voltregà, el
Castell Nou de Barcelona, Solterra, Clavà, Manlleu, Casserres,
Malavella i Begur, Senescal) / Pere Amat de Manlleu +1088 (senyor d'Orís,
Voltregà, Manlleu i Solterra, Senescal)
ELS ORÍS:
Ponç de Besora (castlà d'Orís)gBerenguer I de Manlleu,
+1258 (senyor d'Orís i Manlleu) / Guillem I d'Orís +1280
(senyor d'Orís)gBerenguer II +1320 (senyor d'Orís)gJaume
I +1349 (senyor d'Orís)
* Vicari.- A l'alta Edat Mitjana, funcionari comtal, inferior als
vescomtes, que tenia per missió la defensa d'un territori adscrit
a un castell
* Senescal.- A la cort comtal barcelonina, primer funcionari, alhora cap
de govern i cap de l'exèrcit reial,
potser en competència amb el vescomte. El càrrec fou exercit
per primer cop per Amat Elderic d'Orís