| |
Pàgina
oficial del castell
Castell
de Quermançó
Vilajuïga
|
|
El topònim Quermançó sembla molt possible
que estigui format pel mot pre-romà quer (roca o penya) i el llatí
mansione i significaria el casal de la roca. En canvi, Moreu-Rey empra
la grafia Carmansó i la tradueix com aparada en una via romana:
quarta mansione.
Les qualitats naturals per a la defensa, que poseeix el turó van
ser descobertes molt aviat. El puig de Quermançó ja fou
poblat en època ibero romana. S'hi han trobat gran quantitat de
ceràmiques medievals però també restes d'àmfores
i altres atuells fets al torn, que sens dubte pertanyen a èpoques
anteriors. El tipus de terrissa demostra l'existència d'un poblat
indígena que fou romanitzat. Alguns vestigis de paviments en opus
testaceum, amb un tractement especial aïllant de la humitat, que
es troben en algunes estances del castell poden pertànyer a construccions
molt antigues. Aquesta població tant primerenca no té res
d'estrany ja que tot el terme de Vilajuïga i la serra de Rodes fou
habitat des d'èpoques remotes com ho demostren una bona colla de
sepulcres megalítics.
El castell de Quermançó està situat a uns
2 km. al nord del poble de Vilajuïga i a 200 m. de la carretera que
va de Figueres a Portbou. Actualment enrunat, es troba dalt d'un turó
de 104 m. envoltat de cingles inaccessibles pels costats de ponent i migjorn,
mentre els altres dos vessants, defensats per torres, són també
força abruptes.
Aquest castell forma un conjunt de restes que s'alcen al cim del turó
i que presenten estructures de diferents èpoques algunes força
modernes i altres de l'època medieval.
Els murs més antics, al sector nord-est, són fets amb blocs
de granit de mida petita que en alguns llocs presenten filades d'opus
spicatum. Al mateix nivell, a ponent, hi ha una sala, amb cinc arcs de
diafragma, reformada al segle passat, que possiblement fou l'antiga capella
del castell; en la part superior d'un dels seus murs hi ha restes d'un
campanar de cadireta.
La capella de Sant Pere de Quermançó és documentada
de finals del s. XIII.
Al costat sud-oest es dreça la torre mestra, de planta rectangular
i 8 m. de costat i 6m. d'alçada màxima. Mostra rastres de
diverses restauracions, entre les quals la del 1808.
La part restant del planell és una esplanada limitada pels cingles
i altres construccions del castell. Aquí s'hi troba una gran cisterna
amb volta de canó.
Al nord-est i nord-oest, al sectors més accessibles del turó,
foren construïdes 2 torres barranes (per a defensa i talaia) de planta
circular i atalussades; la del NE es conserva, partida verticalment, en
una alçada d'uns 7 m. i poseeix algunes espitlleres, la del NW
devia ser molt semblant, però fou destruïda, només
conserva la base, fins poc més amunt del talús, fet que
demostra que fou arranada expressament, potser l'any 1138 degut al pacte
del comte Ponç Hug o el 1288 a mans dels francesos. Per la seva
estructura i aparell han de datar-se entre els segles XII i XIII. El castell
mostra, a més, restes constructives d'altres èpoques.
Se suposa que les parets més velles són d'abans de l'any
1000, mentre que la base de la torre mestra, el mur de la capella i les
torres circulars dels s. XIII i XIV. La parta alta de la torre mestra,
en canvi, sembla ser fruit de l'utilització de la fortalesa en
època moderna.
corrent rumors de què un grup d'empresaris de l'Empordà
ha adquirit el castell amb l'intenció de convertir-lo en un símbol
Dalinià i que ha d'estar a punt l'any 2004, 100è aniversari
de Salvador Dalí
La història
Esmentat ja el 1078 entre els dominis donats pel comte Ponç I d'Empúries
(qui creà i instal·là a Quermançó el
primer arxiu del comtat d'Empúries) als seus fills Hug II i Berenguer
(vescomte de Peralada i senyor de Rocabertí i de Quermançó).
L'any 1085 sembla que el comte rossellonès Guislabert II aconseguí
alguns drets sobre aquests castells. Dalmau Berenguer, net del comte Ponç
I, s'autoanomenà comte de Quermançó tal com consta
en documents dels anys 1099-1137, mentre el 1121 el comte de Rosselló
mantenia encara alguns drets. L'any 1128, el comte d'Empúries Ponç
Hug II s'enfrontà amb tots els seus veïns. Davant aquests
fets, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona imposà la seva
autoritat al comte Ponç Hug II que s'havia refugiat a Quermançó.
Cap a l'any 1131, Berenguer Renard morí sense fills i deixà
la senyoria de Perelada al comte Ramon Berenguer III i segurament en aquest
moment el castell de Quermanço passà a dependre novament
de la casa d'Empúries.
El 1138 el comte Ponç Hug II es tornà a revoltar però
novament s'hagué de sotmetre al comte de Barcelona i es comprometé
a destruir i despoblar el castell de Quermançó, mentre el
comte de Barcelona s'obligava a fer el mateix amb el de Rocabertí.
Encara al 1154, els castells de Quermançó i Rocabertí
són protagonistes d'un nou pacte entre el comte d'Empúries
i el de Rosselló.
Durant les guerres amb els francesos de finals del s. XIII el castell
tingué un paper important, però l'any 1288, en temps d'Alfons
II, caigué en mans de l'enemic i fou enderrocat. Amb tot, encara
l'any 1292, un informe fet per al rei Jaume II, afirma que calen uns 12
homes per defensar el castell de Quermançó.
Al final de la guerra civil del s. XV, el castell que llavors depenia
del duc de Cardona, com a comte d'Empúries, fou ocupat pels partidaris
de Joan II. El 1808 fou restaurat per les forces napoleòniques
que fortificaren la torre de l'Homenatge.
La llegenda
L'imponent aspecte de les restes de Quermançó han inspirat
fantàstiques llegendes. Una d'elles explica l'enrunament de la
fortalesa i la poca vegetació de l'entorn per la golafreria de
la comtessa de Quermançó, de qui es deia que: De Bellcaire
a Requesens, des de Roses a Navata, tots els rius li paguen cens i els
molins li duen plata.
La comtessa que des de petita s'havia acostumat a aconseguir tots els
capricis, una vegada va haver provat el moll de l'ós en va voler
menjar cada dia tot i que el cuiner la va avisar que era molt car i que
més d'un emperador havia perdut el seu reialme per culpa d'aquesta
menja. Passaren setmanes i mesos, però va arribar el dia en què
es van acabar els diners, llavors la comtessa enfurismada va arreplegar
vestits, joies, tapissos i mobles i ho va fer vendre al mercat. Amb els
diners que en va treure va poder tornar a menjar moll de l'os una temporada,
poc temps després, desesperada, la comtessa va fer tallar tots
els arbres dels seus boscos per vendre'n la llenya, més tard va
vendre les terres. Ja només li quedava el castell i encara ben
buit!. Aleshores, la comtessa va recordar una llegenda que afirmava que
el castell estava encantat i que a sota hi vivia una cabra d'or. De seguida
va manar als seus soldats que desmuntessin el castell fins a trobar la
cabra, però va arribar un moment en què els homes cansats
de no cobrar van anar marxant. I així va ser com la comtessa, abans
tan presumida i arrogant, va acabar vestida amb quatre parracs, sense
un sostre per protegir-se de la pluja i la tramuntana i fent de captaire
per aconseguir un xic de menjar. Però, un dia, en una casa del
poble es varen compadir d'ella i li van donar un bol amb un xic de pa
amb nous. Ho va trobar tan deliciós que va exclamar: Oh! Això
sí que és molt més bo que no pas el moll de l'os!
i va començar a plorar mentre deia aquestes paraules:
Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la
senyoria del castell de Quermançó.
"La comtessa de Quermançó".- text: Josep Pérez,
dibuixos: Francina Gili.- Brau edicions, 1999
|
|
