Castell de Sant Mori
El poble de Sant Mori, és format per dos nuclis situats
al cim de dos turons veïns separats per un petit coll. Les cases
del nucli més antic, l'anomenat pròpiament Sant Mori o barri
del Castell, s'agrupen entorn del castell i de l'església parroquial
en carrerons estrets i un parell de placetes. L'altre barri, s'anomena
el Puig i per les dates gravades a les llindes de les cases, es començà
a poblar el segle XVII.
Els edificis, dels s. XVI al XVIII, es conserven sense gaires transformacions
recents. El conjunt és una combinació molt suggestiva d'elements
d'arquitectura culta i tradicional. Hi destaca la Rectoria, edifici dels
s. XVII-XVIII, a llevant de la plaça del Castell, i les cases de
l'extrem septentrional del barri.
Entre el barri del Castell i el del Puig hi ha una creu de terme gòtico-renaixentista,
del segle XVI, amb el Crist en una cara i la Verge en l'altra que va ser
col·locada després de la darrera guerra. De les muralles
que circuïen el barri del Castell resten escassos fragments a migdia
i, a l'extrem septentrional, part d'una torre quadrangular que ha quedat
integrada en un casal recentment restaurat.
El castell-palau de Sant Mori, a la part més elevada del
poble, és un edifici de grans proporcions, de planta rectangular
amb pati central, però a la banda nord hi ha un cos també
rectangular que sobresurt del conjunt, com una mena de torre adossada.
El seu aspecte és més d'un palau gòtico-renaixentista
que no d'una fortalesa i les diferents reformes n'han eliminat els trets
defensius que posseïa. Ara és cobert de teulada, però
segurament havia tingut merlets i garites angulars. Moltes de les obertures
(finestres rectangulars) es degueren obrir en el decurs d'aquestes reformes.
Les espitlleres de la part baixa han estat convertides en petites finestes.
La darrera restauració important data del s. XX, quan s'adaptà
a les necessitats de la vida moderna i va permetre que pogués ser
habitat pels descendents dels senyors feudals que el construïren.
En aquest sentit, el palau de Sant Mori és un cas veritablement
excepcional.
El palau, de tres plantes, té un gran portal adovellat a la façana
principal, situada a ponent. A l'altura de la planta noble hi ha una finestra
geminada d'estil gòtic que dóna a la sala major (és
obra de la darrera restauració i fou construïda en imitació
de les altres finestres del palau). En aquesta mateixa pared s'hi conserven
dues espitlleres, una d'arma de foc i una de rectangular. En el pis superior
i a tot el volt de l'edifici s'hi obren finestres de tipus gòtic
amb llinda sostinguda per mènsules, algunes producte de la restauració
moderna. Al mur meridional destaca una finestra geminada d'arcs trilobulats,
amb columna i capitell que té també una espitllera d'arma
de foc sota l'àmpit. Els angles sud-oest i sud-est de l'edifici
es troben apuntalats per contraforts. A llevant hi trobem les finestres
rectangulars i sota el ràfec del teulat, damunt les finestres hi
ha escuts en relleu. Al centre de la pared septentrional hi ha el cos
d'edifici que destaca i forma cantonades amb la resta de l'edificació.
Prop de l'angle nord-est també hi ha una altra finestra geminada
amb arcs trilobulats, capitell amb decoració floral i entre els
dos arquests s'hi pot veure un relleu on es representa una creu. A l'ala
de l'edifici que s'avança cap al nord hi ha una altra finestra
gòtica com l'anterior, però l'emblema en relleu que es troba
entre els arcs -molt erosionat- podria representar els cards de l'escut
d'armes dels Cardona.
A la planta noble cal esmentar la sala major, coberta amb un enteixinat
de fusta i des d'on s'accedeix a la porta de l'estança de la reina
Joana. Aquesta porta és d'estil gòtico-renaixentista i molt
decorada. L'element més notable de l'estança són
els arcs que sostenen l'enteixinat, també hi destaca una finestra
geminada que dóna al mur encarat a ponent del cos.
El palau va ser expoliat en la guerra de 1936, tot i així conserva
algunes peces de mobiliari interessants i una col·lecció
de plafons de cuiro repujat i policromat, projectats per Antoni Gaudí
d'un interès excepcional (cal destacar que el palau va pertànyer
a una branca de la família Güell a qui Antoni Gaudí
projectà obres tan importants com el Palau i el parc Güell
o la cripta de la Colònia Güell). Aquests plafons formen part
de dos biombos, una arqueta i dos sillons.
Se suposa que on ara s'aixeca el castell de Sant Mori n'hi hagué
un de molt més antic, però el palau, tal com el podem veure
ara, possiblement fou bastit els s. XV-XVI, sobre un basament natural
de roca de conglomerat.
La història
El castell de Sant Mori ha quedat marcat per un episodi històric,
aquí s'allotjà Joana Enríquez, sobirana de Navarra
i de Catalunya i Aragó. L'habitació que ocupà és
coneguda com "l'estança de la reina Joana".
L'estada de la reina, muller de Joan II, va ser motivada per la guerra
remença que entre 1462 i 1486 convulsionà Catalunya. El
fet determinant de l'inici de la guerra fou la mort prematura de Carles
de Viana, fill de Joan II i la seva primera muller Blanca de Navarra i
lloctinent general de Catalunya. Durant el conflicte, el rei va aconseguir
el suport de la petita noblesa i dels pagesos de remença que pretenien
la supressió dels mals usos, mentre els partidaris de Carles de
Viana buscaven el suport de la Diputació del General i de l'alta
noblesa que s'oposava a qualsevol retallada dels privilegis feudals.
Mort Carles, el primogènit del rei Joan II, el càrrec de
lloctinent passà al seu segon fill, l'infant Ferran (futur rei
Catòlic). Com que només tenia 10 anys, fou la seva mare,
Joana Enríquez, qui l'acompanyà al Principat, però
la seva presència no fou ben rebuda i davant l'esclat de la guerra
civil, va córrer a refugiar-se a la Força Vella de Girona
on trobà el suport del bisbe Margarit i del baró de Sant
Mori, Pere de Rocabertí (descendent d'un cavaller de la casa vescomtal
dels Rocabertí, senyors de Perelada).
Pere de Rocabertí, conegut amb el nom de "El Capità",
fou un personatge decisiu durant la guerra contra Joan II. En vida del
príncep Carles de Viana simpatizà amb la seva causa, però
més tard s'adherí al bàndol del rei. El 1462 fou
nomenat capità de la Força de Girona i n'organitzà
la defensa. Un cop alliberada la Força pels francesos comandats
per Gastó de Foix, la guerra no havia acabat. Pere de Rocabertí
fou nomenat capità general de Girona i de la vegueria de Girona
i Besalú i continuà defensant la reina. El Capità
fou un personatge valeròs, amb 200 homes va vèncer els 1000
soldats del baró de Cruïlles, però també despòtic,
posant la mà damunt l'erari municipal i de l'església, fet
que li suposà l'enemistat del bisbe Margarit.
El 1465, la reina Joana (nomenada lloctinent general de tots els territoris
de la Corona d'Aragó) es trobava al castell de Sant Mori, on convocà
el Parlament, el 15 d'octubre. Des d'aquí pretenia conquerir Roses,
per tal de posseir un port aliat contra les forces de Renato d'Anjou a
qui la Diputació del General havia proclamat rei dels catalans.
Roses va resistir i Pere de Rocabertí fou greument ferit. La reina
s'hagué de retirar i va tornar a Girona, mentre Pere de Rocabertí
fou compensat pel seu suport, participà en la conquesta del Rosselló
i en fou nomenat governador general, càrrec que ostentà
fins el 1475.
Sis famílies, han estat els senyors de Sant Mori, des del 1290:
els Creixell, els Vilagut, els Rocabertí, els Cardona-Rocabertí,
els Sentmenat i els Moixó.
Dalmau de Creixell era senyor de Sant Mori l'any 1290. Del seu fill, l'herència
passà a la seva néta, casada amb Bernat de Vilagut. L'hereu
de Bernat no tingué fills i la propietat passà a la seva
esposa Joana de Rocabertí, filla de Guillem Hug de Rocabertí,
baró de Cabrenys. Joana deixà com a hereu el seu germà
Pere de Rocabertí, el primer baró de Sant Mori. Bernat Hug,
fill de Pere de Rocabertí, heretà la baronia de Sant Mori.
La seva filla Caterina es casà, el 1503, amb Jaume de Cardona,
així es va iniciar el llinatge Cardona-Rocabertí, que posseí
Sant Mori fins a finals del s. XVII, amb Elisabet de Cardona-Rocabertí.
El cinquè net d'aquesta dama fou Ramon de Sentmenat que deixà
la baronia a la seva filla Mercedes de Sentmenat y de Patiño -casada
amb Diego de Moixó y Cerdà- qui al 1893 obtingué
el títol de primera marquesa de Sant Mori, però no va ser
fins al 1920 quan la industrialització de Badalona va fer que la
marquesa, el seu fill Francisco de Moixò i de Sentmenat i la seva
nora Francisca Güell i López (filla del comte Güell)
decidissin buscar la tranquilitat a Sant Mori i convertissin el castell
en un dels seus punts d'estiueig, així es va iniciar la seva reconstrucció
i es recuperà l'aire de castell-palau que havia tingut en els seus
orígens. Antonio de Moixó i Güell, el següent
marquès de Sant Mori, fou un dels promotors de l'urbanització
Empúriabrava i un gran affeccionat a les curses de moto. Casat
amb Josefa Alonso-Martínez y Huelín, l'any 1943, es va instal·lar
al castell definitivament. Ara la propietat ha passat al seu fill, l'actual
marquès, Francisco de Asís de Moixó i Martínez-Alonso
casat amb Sílvia Poch i Lacalle i el castell-palau, així
com les cases annexes (els Arcs i les Cotxeres) es poden llogar que passar-hi
uns dies de lleure, tot aprofitant la bellesa del seu entorn i la proximitat
a Barcelona, Perpinyà i altres focus culturals i esportius.