Vilabertran
Vilabertran i Monestir de Santa Maria
El poble de Vilabertran va créixer a la vora del monestir
de Santa Maria, fundat el 1069. Amb tot, l'origen de Vilabertran és
anterior al segle XI, ja que abans de l'erecció del cenobi hi havia
un petit hàbitat amb la seva esglesiola dedicada a la Verge, que
és esmentada en alguns preceptes de Lotari (945-986). La història
de Vilabertran es confon amb la del monestir de Santa Maria a partir de
la seva fundació. La casa monàstica va ser subjecta a la
regla de Sant Agustí, malgrat que això no es precisi en
el document fundacional.
El 1285, davant la invasió de les tropes de Felip l'Ardit, a la
qual el papa havia donat caràcter de croada, el monestir de Vilabertran
es posà al costat dels francesos. Després de la desfeta
de l'exèrcit invasor, el rei Pere II ordenà que els funcionaris
reials s'apoderessin dels béns dels monestirs de Banyoles, Lledó
i Vilabertran. A la tardor del 1295 a Santa Maria de Vilabertran es casa
Jaume II amb Blanca d'Anjou. El 1377 el rei Pere III concedí llicència
a l'abat Ramon d'Escales per a fortificar Vilabertran i el 1392 el mateix
rei posà el monestir sota la seva protecció. El 1592 la
canònica de Vilabertran fou secularitzada i es convertí
aleshores en una col·legiata regida per un arxipreste amb onze
canonges. El 1794 els francesos saquejaren l'abadia. La col·legiata
subsistí, però, fins el 1835. L'església restà
aleshores convertida en simple parròquia i el palau de l'abat i
altres dependències del monestir passaren a mans particulars.
Punts d'interès
Església, s. XI-XII; Sagristia antiga; Porta al claustre, s. XI-XII;
Sala Capitular, s. XII; Refectori, s. XII; Sepulcre original de l'abat
Rigall; Tomba de l'abat Rigall, 1104; Cuina, s. XII-XIII; Pis superior,
dormitori, s. XIII; Capella de Sant Ferriol, s. XVI; Capella funeraria
dels Rocabertí, s. XIV; Sagristia nova, s. XVIII; Tomba de l'Abat
Hortalà, 1568; Capella dels Dolors, s. XVIII.
Monestir de Santa Maria de Vilabertran
El conjunt monumental del monestir de Santa Maria de Vilabertran consta
de tres sectors: l'església, el claustre i el palau abacial.
L'església romànica de Santa Maria de Vilabertran va ser
construïda en temps de l'abat Rigall, entre el 1080 i el 1100, és
de planta basilical de tres naus. La nau central és coberta amb
volta de canó, les laterals amb voltes de quart de cercle i l'absis
amb volta de quart d'esfera. A l'extrem septentrional del creuer s'afegí
al segle XV la capella gòtica dels Rocabertí. El campanar
es dreça a l'esquerra de la façana de l'església.
És una torre de tres pisos, amb finestres emmarcades per arcs llombards.
Al segle XVIII es construí la sagristia i la capella dels Dolors
o de la Vera Creu on es conserva una magnífica creu processional
d'orfebreria, obrada al segle XIV en un taller de Girona.
A migdia de l'església es construí durant el segle XII el
claustre, de planta trapezoïdal, envoltat de les dependències
monacals (segles XII-XIV).
El magnífic palau abacial fou construït durant el mandat de
l'abat Antoni Girgós (1410-24), el qual també féu
fortificar el monestir i construí la torre del Rellotge.
El conjunt va ser declarat monument nacional el 1930. La recuperació
del cenobi començà el 1941, i entre el 1948 i el 1955 es
realitzaren les primeres obres de restauració, que comportaren
l'enderroc de part de l'obra de fortificació del segle XV. En l'actualitat
les obres de restauració, centrades en el sector gòtic,
continuen.
El sagramentari de Vilabertran és un llibre litúrgic dels
segles XII i XIII (amb afegitons posteriors) que es conserva a la Biblioteca
Nacional de París.