Castell de Vilobí d'Onyar
El municipi de Vilobí d'Onyar, format pels pobles de Vilobí,
Salitja i Sant Dalmai es troba al NE de la plana de la Selva.
Vilobí (amb només 148 m d'altitud) és situat en terreny
planer, prop de la riba dreta de l'Onyar. Durant molts segles, la vila
de Vilobí només era un reduït conjunt de cases construïdes
al voltant del castell i de la seva capella, que feia funcions d'església
parroquial. El recinte quedava tancat per una muralla aixecada al llarg
de l'actual carrer d ela Clau. tot aquest primitiu nucli urbà quedava
inclòs en l'espai anometat la cellera o sagrera.
Encara ara, la població és centrada per l'església
i l'antic castell, però el creixement urbà actual segueix
la carretera de Santa Coloma.
La imatge de Vilobí va lligada a la torre del seu campanar que
és un clar exemple del monumentalisme barroc. Bastit sobre una
de les quatre torres del castell, forma un cos separat de l'església,
si bé hi és adossat. Tota la seva base quadrada és
feta amb la mateixa pedra tosca del castell, però quan agafa la
forma de torre octogonal, el seu material és pedra numuítica
de Girona.
El temple parroquial, dedicat a Sant Esteve, fou beneït el 1773 i
substituí la vella església medieval (esmentada ja el 1064),
molt més petita i que ja no satisfeia les necessitats derivades
de l'augment demogràfic del segle XVIII. A part del campanar, destaca
la porta principal construïda amb un disseny molt semblant al de
l'antic Hospici de Girona (ara Casa de Cultura). Durant la guerra civil
de 1936-39 es destruïren diversos altars barrocs.
El castell de Vilobí és una edificació del
segle XII amb l'afegit -a la part de llevant- d'una façana i unes
torres del segle XIX. Es troba dins el recinte urbà i fou construït
amb blocs d'origen volcànic, procedents de la Crosa de Sant Dalmai.
La seva situació en una plana molt oberta, fa pensar que no va
tenir un paper decissiu en la defensa del país, encara que va servir
de refugi dels veïns del poble, en moments de perill.
La construcció té una estructura de planta quadrada, amb
torres cantoneres de base també quadrada, murs amb talús
i l'entrada, amb restes d'una porta llevadissa, dóna accés
a un petit pati.
De les torres, només en queda la de l'angle nord-oest, mentre que
la del sud-oest va servir de base del campanar de l'església aixecat
el segle XVIII. Les de la part de llevant van ser tapades a finals del
segle XIX quan va ser adquirit per Pere Madrenys i Boada.
La capella fou destruïda al segle XVIII per a edificar-hi el presbiteri
de l'església parroquial.
A llarg del segle XX, es va anar adequant com a residència familiar.
L'any 1957, s'hi va afegir una filera de merlets que no havia tingut en
el moment de la seva construcció.
Història
L'any 1241 s'esmenta per primera vegada el "castro Villabino",
quan el comanador de Gardeny, lloctinent de l'odre del Temple, havia permutat
el castell de Mediona per castell de Vilobí. El 1166 ja es troba
documentat un senyor de Vilobí.
Al segle XIV, el castell pertanyia a Ramon Malards, ciutadà de
Girona, que el comprà, segurament al rei Pere IV el Cerimoniós,
per 4.000 sous. El 1345 dels Malards passà a la ciutat de Girona
pel mateix preu. El 1368 fou venut a Francesc de Santmartí per
6.000 sous, preu que el 1374 pagarien els homes del poble per a redimir-se'n
i lliurar-la al rei. El pacte durà fins el 1380, en què
l'infant Joan, futur Joan I, la tornà a cedir a Pere de Santmartí
per 20.000 sous.
El 1485 el castell era propietat dels Santmartí i el 1595 pertanyia
a la família Cruïlles. L'escut dels quals encara es troba
en alguna llinda.
La família dels Cruïlles el va posseir fins al 1789, en què
Francesc IV de Cruïlles, va morir sense descendència, llavors
la propietat passà als Sarriera, comtes de Solterra.
A mitjans del segle XIX seguia en mans de la mateixa família i
Ramon de Solterra, senyor del castell, juntament amb altres porpietaris
del municipi formava part de la comissió encarregada de cofeccionar
el cadastre.
El 1872, el comte de Solterra vengué el castell a Pere Madrenys
i Boadas "Caballero de la Real Orden Americana de Isabel la Católica".
Pere Madrenys era un dels coneguts "americanos" que havia acumulat
capitals en negocis fets a Cuba i que el va comprar, en part, per sentimentalisme,
ja que el seu avi matern, hi havia estat masover. Josep, fill i hereu
de Pere Madrenys, va morir sense descendència, l'any 1942 i va
deixar tots els seus béns a un nebot, Josep M. Vivas i Solà,
que hi resideix amb la seva família.