Castell-comanda d'Avinyonet de Puigventós
L'església parroquial de Sant Esteve d'Avinyonet, amb elements de distinta cronologia, és actualment un edifici d'una nau, rectangular, de murs emmerletats i atalussats per tal com restà integrada en el veí castell. El temple romànic fou reconstruït al segle XV (època de la fortificació) i reformat al segle XVIII. Es capgirà l'orientació i el frontis, d'època romànica avançada és ara capçalera, coronat per una espadanya antiga de dos pisos. Sobre la porta del segle XVIII es col·locà el timpà de la portalada romànica que tenia una imatge de Jesucrist avui molt malmesa.
Tot el nucli antic té edificis amb elements arquitectònics interessants (segles XVI -XVIII), especialment un gran casal del XVI prop de l'església, amb finestres renaixentistes.
Resten a migdia importants vestigis del castell-comanda d'Avinyonet; l'edifici més notable que s'ha mantingut dempeus fins als nostres dies. És de planta rectangular, reformat en una bona part i encara habitat. Té una longitud d'uns 7 m. i una amplada d'uns 5 m. Els murs de ponent i llevant amb un alçada d'uns 7 m., són els més ben conservats. La façana nord que dóna a una placeta, té restes d'un talús i en època moderna se li han obert algunes finestres i portes. Entre aquest edifici i el mur sud, hi ha una pared més moderna on s'obre un portal de 140 cm. d'amplada, acabat amb un arc de mig punt format per 9 dovelles de 60 cm. que en algun moment degué ser l'entrada principal de la fortalesa i que ara dóna accés a un jardinet. Hi ha altres vestigis del recinte murat com les restes d'una torre quadrangular, al carrer dels Valls (o dels Fossos) en referència al fossat de l'antic recinte fortificat.
La comanda d'Avinyonet posseïa una capella dedicada a Sant Joan, que des del 1907 va desaparèixer i es va convertir en la Casa de la Vila tot i que conserva l'estructura rectangular de la capella i les pedres sense treballar de les cantonades. Segurament es va construir durant els segles XVI-XVII.
La història
La primera referència al lloc és el nom d'un personatge,
Berenguer d'Avinyó, que el 1090 i el 1107 signà com a testimoni
en documents dels comtes de Besalú.
El castell d'Avinyonet, que donà origen a la població, fou
atacat el 1128 pel comte Ponç II d'Empúries, que poc després
caigué presoner de Ramon Berenguer III. Segons una butlla del papa
Alexandre III del 1176 l'església de Sant Esteve d'Avinyó
pertanyia al monestir de Vilabertran.
El 1234 Ferrer Portell i la seva muller Escalona donaren el castell d'Avinyonet
a l'orde de la Mercè, i poc després (1257) el castell passà
a l'orde de l'Hospital, que el feu centre d'una comanda (la comanda de
l'Hospital d'Avinyonet). El primer comanador hospitaler fóu Gombau
de Vallfort i l'últim Jaume de Camprodon al 1804.
A finals del segle XIII i principis del XIV, la comanda posseïa moltes
terres i censos a Vilamalla i Siurana. Al segle X, la comanda fou unida
a la de Sant Llorenç de les Arenes
i pels voltants del 1600 hi hagué una nova unió amb les
comandes d'Aiguaviva i Castelló d'Empúries.
Bé que el castell-comanda era en possessió dels hospitalers,
la jurisdicció del lloc corresponia al casal de Barcelona. L'any
1298 el castellà d'Amposta el comprà a Jaume II, però
més tard tornà als sobirans.
Cal remarcar que el poble és anomenat Avinyó fins al segle
XIII. El diminutiu que ha restat fixat s'emprà des del segle XIV,
segurament per la fama creixent de la ciutat occitana d'Avinyó
que en aquella època era seu papal i centre de la política
europea.
El rei Joan I va vendre tots els drets que tenia a Avinyonet a Berenguer
de Cortielles, i altra vegada tornà a poder dels reis. El 1471,
en temps de Joan II el domini passà a Ramon de Sagarriga. La comanda,
que posseïa molts censos i terres (especialment a Siurana i a Vilamalla),
fou unida vers el 1497 a la de Sant Llorenç de les Arenes, i vers
el 1600 hi hagué una nova unió amb les d'Aiguaviva i Castelló
d'Empúries. Del segle XVI al XVIII la jurisdicció del lloc
fou d'una branca de la família Rocabertí, que tenia alhora
la baronia de Pau. El darrer feudal reconegut fou Francesc de Pau i de
Rocabertí.
(*) Comanda: Unitat administrativa d'un orde militar governada per
un comanador. Sovint una comanda comprenia diversos priorats radicats
en les esglésies o els castells més importants. Quan les
comandes eren molt extenses, o comprenien terres molt separades, com al
Principat les de Palau-Barcelona-Osona, de Masdéu, o de Puig-reig-Cerdanya,
eren estructurades en distintes batllies amb una finalitat estrictament
econòmica. Al Rosselló les comandes foren suprimides arran
de la Revolució Francesa. A la resta dels Països Catalans,
l'organització dels ordes militars en comandes subsistí
teòricament, com a tot l'estat, fins als decrets reials del 1847
i el 1848, al concordat del 1851 i a la llei del 1855, quan els béns
dels hospitalers foren declarats en estat de venda.